Sant Jordi a la llum de les espelmes

Fes-te amb
la teva entrada

Anticipades 15€ | Taquilla 18€

1. Palladio K.Jenkins
2. Jesu, Joy of Man’s Desiring de J.S.Bach
3. Concert per a piano Vol. 34 Op. 7 núm. 4 en Si♭ Major – J.C. Bach
4. Sant Martí del Canigó – Pau Casals
5. Evocació al Pirineu – R. Martínez Valls
6. L’emigrant – Amadeu Vives
7. És la moreneta – A. Carceller

Bona tarda, i sigueu molt benvinguts,

Aquest concert és un recorregut per diversos paisatges sonors molt diferents, però que tenen un fil en comú: la bellesa, amb b alta, la memòria, i l’amor per allò que ens fa vibrar.

Avui escoltarem música de diferents segles, però amb una sola intenció: que els instruments parlin com si fossin veus.

⸻

Comencem amb dues peces que són l’equilibri, i la serenor de la música.

1. Palladio K. Jenkins
2. Jesu, Joy of Man’s Desiring de J.S.Bach

Aquesta primera peça musical que heu escoltat ens ha portat a l’arquitectura sonora contemporània del compositor Karl Jenkins, s’inspira en l’harmonia visual del renaixement italià: cada compàs sembla una columna, cada motiu una pedra que es repeteix amb precisió gairebé arquitectònica en la simetria i la llum de l’arquitecte italià Antonio Palladio. La música de Jenkins combina la potència del minimalisme amb un sentit dramàtic molt directe, gairebé cinematogràfic. És una peça que no es desplega com una història, sinó com una estructura: sòlida, clara, i imponent.

Tot seguit hem trobat la serenor espiritual de J.S. Bach, que va compondre aquest coral núm. 147 a principis del segle 18. Jesu, Joy of Man’s Desiring és probablement una de les melodies més estimades de la història de la música occidental. Escrita a Leipzig, ens continua arribant avui amb la mateixa pau, i la mateixa plenitud.

⸻

3. Concert per a piano Vol. 34 Op. 7 núm. 4 en Si♭ Major – J.C. Bach

Ara farem un pas endavant amb una obra d’un altre Bach, menys conegut però no menys interessant: Johann Christian Bach, el més jove dels fills, que fou el primer a fer música a Londres, on va influir a joves com Mozart. El seu concert per a piano és una joia de la claredat i l’elegància clàssica escrita originalment per piano, dos violins i violoncel. Farem el primer moviment.

⸻

4. Sant Martí del Canigó – Pau Casals
5. Evocació al Pirineu – R. Martínez Valls
6. L’emigrant – Amadeu Vives

Les pròximes peces són un retrat de Catalunya a través de la seva música.
Hi trobarem muntanyes, lluita, amor i enyor. Són melodies que han acompanyat el nostre poble en moments de festa i de dolor, i que avui encara bateguen amb força.

Són melodies que porten el pes del temps, dels avis, de l’exili. Aquí, la música no és només estètica: és identitat.

Començarem amb Pau Casals, que no només fou un músic extraordinari, sinó un símbol de dignitat. Sant Martí del Canigó és una obra plena de reverència i solemnitat. Escrita en homenatge al monestir que porta aquest nom, Casals hi pinta el paisatge i l’esperit de la Catalunya interior. Escolteu com hi ressona la natura, l’espiritualitat… i també la tenacitat.

Seguidament, viatjarem a través de l’Evocació al Pirineu, una de les pàgines més emocionants de l’òpera catalana. Martínez Valls, a través de la seva Cançó d’amor i de guerra, ens parla del país com d’un amor antic, intens i tràgic. Aquesta peça és un clam. I és també una declaració d’amor als cims, a la llibertat, i a tot allò que no volem perdre mai.

I finalment, una peça que toca sempre una corda fonda: L’emigrant, d’Amadeu Vives. És impossible no sentir-hi la veu del fill que marxa i el cor de la mare que queda. Aquesta cançó va ser, durant dècades, un himne per als catalans que vivien lluny de casa. Té l’emoció continguda dels comiats, i la tendresa irreparable de l’enyorança.

A través d’aquestes tres obres, no només escoltarem música. Escoltarem el país, i potser, a nosaltres mateixos.

⸻

7. És la moreneta – A. Carceller
8. El rossinyol – M. Garcia Morante
9. La Santa Espina – Enric Morera

Ara escoltarem tres peces molt diferents, però unides pel fil de la tradició.
La devoció popular, el cant senzill, la melodia que passa de generació en generació.
Ens endinsem en una altra dimensió de la nostra música: la del cant popular, la devoció íntima i les melodies que han crescut amb nosaltres. Són peces senzilles, però d’una profunditat infinita. No s’han escrit per lluir-se, sinó per durar. I han durat, perquè han viscut a les cases, als carrers, a les places, als llavis del poble.

La primera peça, És la Moreneta, és una declaració de fe. No és una fe imposada, sinó viscuda, celebrada, tendra. L’advocació a la Mare de Déu de Montserrat ha inspirat generacions senceres, i aquesta melodia n’és una mostra clara: petita, humil, però plena de llum i confiança.

Tot seguit escoltarem El rossinyol, una de les cançons populars catalanes més estimades. El compositor Manuel Garcia Morante, amb gran sensibilitat, en va fer un arranjament delicat, gairebé com si acariciés la melodia amb guants de seda. Aquesta versió no busca afegir res: només fer-la brillar tal com és. Un cant senzill i pur, com la veu d’un infant o d’un ocell.

I tancarem aquest bloc amb La Santa Espina, d’Enric Morera. Aquesta no és una cançó qualsevol. És un himne. Una música que va ser prohibida, cantada en veu baixa, i recuperada com una bandera. És potència popular en estat pur. Amb ritme de sardana, sí, però amb l’esperit d’una marxa. Una marxa cap a la llibertat, la dignitat i la memòria.

Aquestes tres peces ens recorden que la música més gran, de vegades, és la més humil. I que les veus del poble, quan canten juntes, tenen una força imparable.